Són necessaris els consells comarcals?
Són necessaris els consells comarcals?
Quan es planteja aquesta qüestió, dins i fora del debat sobre la nova llei de Governs Locals, la resposta, moltes vegades, ve donada per una certa predisposició -a favor o en contra- d’aquests ens locals. M’atreviria a dir que, en ocasions, la resposta es dóna sense conèixer massa ni el que són, ni el que fan, ni el que representen, ni allò que podrien fer com a ens supramunicipals. Més encara, en situacions de crisi econòmica com l’actual, en què molts municipis petits i mitjans no poden rebre els serveis que per llei els pertoquen, i on cal sumar i aplicar economies d’escala si no volem tenir un país on una petita part del territori ho tingui tot i la resta, ben poca cosa.
Com diu la cançó “el nostre país és molt petit”, però... no és homogeni; sí, podem anar d’una punta a l’altra per l’autopista en poques hores però, si ens aturem en milers d’indrets, veurem paisatges molt diversos, gent que viu i treballa en activitats diferents, que tenen els mateixos drets i necessitats i que s’identifiquen amb el seu poble i amb la seva comarca, tant o més que amb el seu país.
Si la pregunta la fem a un ciutadà de Barcelona, o d’alguna altra ciutat de les més grans del país, probablement hi haurà gent que dirà que no sap que és el consell comarcal i que les comarques, per a molts, són només el lloc d’esbarjo del cap de setmana. Els més grans detractors dels consells acostumen a ser urbanites.
A Catalunya el 80% de la població viu en el 20% del territori i en l’altre 80% només hi viu un 20% de la població.
Gairebé el 40% de la població viu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i, fora d’aquesta zona urbana, només vuit ciutats tenen més de 75.000 habitants (sis de les quals estan entorn als 100.00 habitants i dues als 200.000). En total, representa poc més de la meitat de la població de Catalunya. Segurament, per aquesta part de la població, els consells comarcals no són necessaris, però a Catalunya hi ha 947 municipis, dels quals el 66,6% tenen menys de 2.000 habitants i, d’aquest darrer grup, el 87% té menys de 10.000 habitants.
És evident que els ajuntaments d’aquests petits municipis no tenen capacitat per a prestar tots els serveis públics necessaris i alguns d’aquests serveis, a dia d’avui, els presten els consells comarcals.
La pegunta que potser ens hauríem de fer és: qui ha de prestar els serveis en la gran part del territori on hi ha una baixa, o molt baixa, densitat de població?
Alguns afirmen que sobren nivells d’Administració, que sobren ajuntaments , que els consells no han assolit els objectius pels quals es van crear i que amb mancomunitats voluntàries de municipis ja n’hi hauria prou. Associen l’eliminació d’administracions amb l’estalvi de recursos, però... és sempre cert això?
Modestament, crec que cal analitzar els serveis que es presten en el territori i fer comptes abans d’opinar no sigui que, com diu la vella dita “els estalvis se’ns mengin les estovalles”.
No estic defensant els consells comarcals tal i com són ara, però crec que cal reordenar tota l’Administració Local, en general, i no només els consells comarcals.
És més, crec que els Consells Comarcals -que són ens que mai han tingut un finançament propi ni adequat als serveis que donen - amb la important disminució d’ingressos actuals i la indefinició dels seus serveis i competències, difícilment podran sobreviure.
Sembla que els consells comarcals estem a l’ull de l’huracà des de fa un temps. La veritat és que, de vegades, un té la sensació que els consells són l’ase dels cops de les administracions, però mai s’han definit les seves competències ni el seu finançament.
Quan es parla del nombre de consellers comarcals i del nombre de persones que hi treballen, hauríem de saber, en primer lloc, quins són els serveis que presten. També s’hauria de tenir present que els 41 consells comarcals de Catalunya reben uns 33,5 milions d’euros a l’any de la Generalitat de Catalunya (4, 50 € per habitant), mentre que les 4 diputacions, reben uns 750 milions d’euros anuals de l’Estat (100 € per habitant).
Els ciutadans paguen impostos per rebre serveis i no els importa quina administració els presta, sinó la seva eficiència.
No sé si haurien d’existir ens locals i òrgans de la Generalitat, els quals la seva única funció sigui repartir subvencions i justificar-les amb un munt de papers; potser les competències i els recursos s’han d’assignar directament a qui presta els serveis .
Les delegacions de competències, els convenis, les subvencions entre administracions -i tot això - només és tradueix en: més cost indirecte i menys serveis al ciutadà.
Han d’existir les administracions que siguin útils per a prestar serveis respectant el principi de subsidiarietat: “ un assumpte ha de ser resolt per l'autoritat (normativa, política o econòmica) més pròxima a l'objecte del problema.”
No és hora d’eludir responsabilitats i simplificar els problemes, sinó de buscar solucions; la forta crisi econòmica ens obliga a plantejar les reformes que siguin necessàries per optimitzar els escassos recursos.
Ara, la reforma amb profunditat de tota l’Administració Local i la reassignació competencial de molts serveis que ha de prestar la Generalitat en el territori, és més necessària que mai.
Per això demanem un debat obert, amb aportacions de tots, i especialment obert al territori que és, en definitiva, qui coneix el problema i pot aportar-hi solucions factibles.
Jordi Xargay i Congost
President del Fòrum Comarcal